Quan es parla d'un documental sobre el boom immobiliari, es pot pensar en un reportatge tipus Inside Job, però no és això…
S'ha parlat molt d'urbanisme des d'un punt de vista on tot està centrat en els casos de corrupció, el boom immobiliari. En aquest cas es tractava d'ampliar el tema i veure'l des d'altres punts de vista: assajar i reflexionar relacions amb altres temes. La investigació va començar centrada en la febre especulativa, però potser ha acabat parlant més de la memòria. Moltes vegades el llenguatge més periodístic acaba fent un discurs més estret.
Mercado de futuros retrata aquest boom a través de les converses i les operacions de compra-venda que es duen a terme en un saló immobiliari.
Una tendència de la nova ciutat és que es creen espais urbans que són pràcticament iguals a tot el món. Sembla que és el destí de les ciutats. Es troben edificis, espais, comerços, grups de vivendes, zones senceres clonades. La fira immobiliària és un mercat virtual on l'objecte no és a la vista, i el que ofereix el venedor és una idea de vida futura. Un pis, un paradís, un resort… un somni. A la fira, tot està centrat en les imatges, les maquetes… Assistim a una venda de somnis i ambicions.
El pòster de la pel·lícula mostra un espai públic, una plaça, amb tot de bancs unipersonals, mirant tots cap al mateix lloc…
Estan a la Barceloneta, i també a l'aeroport. La imatge té un valor més metafòric, dins de la pel·lícula, però hi ha molts espais així a les grans ciutats, que sembla que no ens hi vulguin gaire, a les persones, que no pensen gaire en la relació entre persones. Malgrat tot, es reprodueixen per tota la ciutat. N'hi ha de molt més aberrants, pel que fa a la col·locació de les cadires, les disposicions, i també hi ha una sensació d'immobilitat. Però ho deixem aquí i que cadascú pensi el que vulgui (riu).
Com va ser el procés de rodatge?
Anàvem sempre amb un equip de 5-7 persones. El rodatge es va fer en deu setmanes, una el 2009 i nou el 2010. En tot el procés de la pel·lícula hi ha hagut tres professionals; la resta era un equip d'estudiants del Màster en Documental de la UPF, i ells han acompanyat tot el procés. Per a mi el més important de la pel·lícula és el procés d'investigació amb ells, al rodatge.
El primer que rodeu és el saló immobiliari. Com us porta aquest espai cap als altres espais que es roden?
Abans de posar-te a fer una pel·lícula així has d'investigar molt: economia, política, urbanisme, filosofia... Però l'important és el que la càmera filma. Ningú de nosaltres no hi havia estat mai, a una fira immobiliària, i aquesta primera experiència ens va fer prendre diferents línies d'investigació. El que més ens va cridar l'atenció és el tipus d'espai que és una fira, un espai dissenyat per vendre el futur. Després vam anar a la fira de lideratge per entendre una mica en què consisteix aquesta nova religió del mercat, de venda, per què i com es creen necesitats i desitjos. Tampoc no havíem anat mai a cap. Vam veure que apuntaven en una mateixa direcció: la creació de desitjos i necessitats fa funcionar el món. Al congrés de lideratge empresarial, el que em va cridar més l'atenció va ser el discurs sobre les nines, sobre com la Bratz havia desplaçat la Barbie en unes franges d'edat. Tot aquest grup d'empresaris traficant amb els desitjos i els somnis dels nens… I a la borsa, també, tot està relacionat, en el sentit que l'aspecte econòmic que ho mou tot està molt virtualitzat, té aspectes molt irreals.
Després hi ha una altra sèrie d'espais, menys dissenyats, més perifèrics, on es poden veure altres tipus de relacions.
Una altra línia eren els espais en transformació: vam anar als Encants, perquè sabíem que els havien de substituir per un mercat de disseny. Els Encants, que jo pràcticament no coneixia, ens trobem que estan plens d'objectes que han tingut un valor, una funció de guardar la memòria de les persones que els han utilitzat, i que ara estan desprovistos d'aquest valor. I allà vam conèixer aquest personatge, en Jesús, que sembla que no té cap interès per vendre res, sinó que té més interès per parlar amb la gent que passa. Té un munt d'objectes, nines, llibres, mobles, que s'han abandonat, i fa la sensació que ell no se'n vol desprendre, com si fos una mena de guardià de la memòria. I el curiós és això, el contrapunt en que ell sí que vol saber els desitjos de les persones que passen, però al contrari que les fires on es creen desitjos, necessitats per vendre'ls, ell no vol vendre somnis falsos. Després, vam demanar filmar en una casa que s'estigués desallotjant i dins d'aquesta casa l'atenció està en aquests objectes que tenen una relació més directa amb la memòria: llibres, nines… Fins aquí, el procés de rodatge. Després va ser un treball de muntatge, d'establir relacions entre les diverses seqüències i, com et deia, d'assajar, amb aquestes imatges. Proposar a l'espectador una reflexió i un camí. És una pel·lícula que deixa molt d'espai per establir associacions. No vol imposar una tesi, una visió, sinó mostar més un estat d'ànim, un desassossec respecte d'algunes coses que estan passant. Més enllà de la crisi, tots hem anat veient que el món que hem creat no és al camí correcte. Tothom pensava que es faria ric en poc temps, que podia especular amb béns de primera necessitat com la vivenda, i hem format part d'aquesta febre.
Hi ha una "tercera part” on una veu en off interroga i fa reflexions.
Veient que la pel·lícula va acabar parlant de la memòria, hi hem introduït un llibre de Frances Yates, El arte de la memoria. Ella parla d'una idea molt interessant, que és com els grecs van inventar aquest "art de la memòria”, un seguit de regles mnemotècniques que permetien recordar un discurs, un poema o una experiència, recorrent un espai arquitectònic. A la vegada, diu que a l'Atenes clàssica, els carrers amagaven un discurs filosòfic. A les imatges, a les estàtues, es podia llegir aquell espai i tenia un sentit a l'hora d'habitar-lo. Santa Maria del Mar, per posar un altre exemple, està decorada amb tot un seguit d'elements que parlen dels somnis, els desitjos, de la manera de viure, de les persones. De què ens parla, avui, l'espai arquitectònic? Aquest espai arquitèctònic era el guardià d'una memòria. Ara hi ha dos elements: d'una banda, les ciutats es mimetitzen. De l'altra, els edificis històrics, els barris antics, s'han convertit en un aparador per als turistes. Al centre de Barcelona, hi ha els mateixos Starbucks, McDonalds, botigues, que a qualsevol ciutat del món, i aquest espai ja no ens parla, no ens diu el que ens volia dir.
